Per fi, arriba ja la desitjada Pasqua. Enguany el meu amic Gonzalo i jo decidirem d'anar a León i al Bierzo per a carregar-se un poc les piles en aquest racó tan bonic del territori peninsular.
El matí del dijous 9 d'abril vam eixir d'Ontinyent i vam arribar a Pradorrey, una pedania d'Astorga, on teniem el nostre quarter general: El Temple Pradorrey, un hotel de tres estreles construït en pedra i madera, ple d'elements medievals amb el símbol de la tau de l'antiga orde del temple, i que ens va fer traslladar en el temps a l'època dels cavallers templaris. Des d'aci vam fer diferents eixides a diversos llocs de la província de León.
ASTORGA: Ciutat episcopal i amb seu catedralícia pròpia i que té el privilegi de contar amb una obra del genial arquitecte Antoni Gaudí: la seu del Palau Episcopal, una joia de l'arquitectura modernista. El dijous per la nit vam tenir l'ocasió de veure aquests monuments il·luminats i vam veure la processó de dijous sant d'Astorga, població que, com moltes altres de la regió celebra amb gran tradició i fama les seues processons de Setmana Santa.
També hem pogut assaborir alguns dels seus productes típics com són las
mantecadas i
hojaldres, el·laborats amb receptes tradicionals, i hem vist cóm és un poblat
maragato, com és el cas de
Castrillo de los Polvazares, a 5 km. d'Astorga, per on passa el Camí de Santiago, una autèntica reliquia per als amants dels pobles rurals, de carrers empedrats i cases antigues.
LEÓN. A uns 60 km. d'Astorga trobem la capital de la provínicia i de l'antic regne de León. És una ciutat gran que conserva molts vestigis de la seua història passada amb gran elegància i deixa molt bon sabor de boca a tots els qui la visiten. És, per això, que vam dedicar tot el divendres 10 d'abril a visitar aquesta ciutat: la catedral gòtica, una de les tres grans joies de l'art gòtic espanyol; el Parador Nacional de San Marcos, l'esglèsia romànica i el seu barri antic, conegut com el
barrio húmedo, amb molta vida social (plena de comerços, restaurants, hotels, locals nocturns, etc.). Tots els carrers del centre eren completament peatonals, la qual cosa fa que et sentes tranquil i pots gaudir millor al passejar per ells.
I, clar, el Divendres Sant en León és el dia gran de les processons. I, com no, ahi estàvem per a no perdre's cap detall. Van haver, almenys, tres grans processons durant el dia: pel matí, una processó general de la mort i passió de Jesucrist; per la vesprada, la processó de
Las Siete Palabras; i, pel vespre, la processó del
Santo Entierro, una vertadera exhibició de la devoció i tradició que hi ha en León per la Setmana Santa.
Amb tanta cosa per a fer i vore calia recuperar forces i quina millor manera de recuperar-les que prenent-se una
"orxata". Sí, com sona, una orxata de
El Valenciano, un local regentat per un valencià en plena
Plaza de Santo Domingo, que ens va fer una orxateta molt bona.
EL BIERZO. Dissabte, 11 d'abril. Després de submergir-nos en l'illa urbana de León, vam decidir que ja era hora de veure el Bierzo, eixa comarca leonesa tan peculiar que estava a punt de fascinar-nos.
A uns 56 km. de Pradorrey es troba Ponferrada, la capital del Bierzo. Tan prompte eixim de l'hotel, deixem enrere la meseta castellanolleonesa per a ascendir i travessar el port del Manzanal (1221 m.) i la cadena de muntanyes que separen el Bierzo de la meseta. Després d'uns kilòmetres de serra i boira, albirem al fons de la gran vall que s'obri als nostres ulls la ciutat dels templaris, amb tota la serralada dels Aquilanos dominant la comarca cap al sud, amb un mantell blanc de neu que la converteix en un marc natural incomparable. A l'oest les muntanyes gallegues marquen la fita que separa la província de León de la regió de Galícia.
Ponferrada. El Bierzo és una comarca molt interessant turísticament per la gran quantitat de llocs d'interés que hi ha. És per això que havíem de planificar bé els dos dies que anàvem a tindre per a poder aprofitar millor el temps. Així vam decidir visitar Ponferrada pel matí: la
Plaza Mayor, la
Torre del Reloj i, sobretot, el
Castillo de los Templarios, custodis del Camí de Santiago. Allí vam conéixer una llegenda molt peculiar, com totes les que envolten als templaris, segons la qual a l'Edat Mitjana, un cavaller templari va trobar una figura morena de la Mare de Déu que havia sigut amagada dins del tronc d'una alzina, amagada suposadament pels musulmans que conqueriren la vila, moguts pel desig d'eliminar qualsevol vestigi de cristianisme a la zona. Des d'aleshores la ciutat de Ponferrada la va considerar com a patrona: la
Virgen de la Encina, coneguda com
la Morenica.
Las Médulas. El nostre destí ens va portar després al paratge conegut com las Médulas, una antiga mina d'or que data de l'època romana i que destaca pel color roig de la terra, rica en ferro i altres metalls. Degut a la baixa quantitat de concentració en or la mina va ser abandonada, no sense haver-se "carregat" abans mitja serra mitjançant preses d'aigua per a arrossegar gran quantitat de material i poder extraure una quantitat més considerable d'este preciat metall. Això va fer canviar en qüestió de segles la fisonomia física d'aquest paratge, donant-li la forma que té en la actualitat. La zona està també rodejada de pantans i llaguets formats per la desviació dels antics barrancs i corrents d'aigua pels treballs en la mina.
Villafranca del Bierzo. Després de dinar en
Las Médulas, i tastar, entre d'altres coses, la
cecina, carn de ciervo curada, ens vam desplaçar a aquesta localitat per a veure el seu cas històric. És una de les últimes poblacions del Bierzo de camí cap a Lugo, per on passa el Camí de Santiago. És un poble pintoresc on destaquen les esglèsies i el palau, de propietat privada i on viu encara una familia afortunada. Per acabar el nostre trajecte del dissabte, ens vam acostar al
Monasterio de Carracedo, romànic, que data de l'any 990. Encara que la seua major part es troba en ruïnes, es pot considerar com un dels millors exemples del romànic a Espanya i un testimoni històric de gran valúa.
EL BIERZO. Diumenge, 12 d'abril. La nostra segona jornada en el Bierzo ens va conduir cap a un dels millors paratges de la zona:
el Valle del Silencio, una impresionant vall enclavada als peus dels cims nevats dels
Montes Aquilanos, de més de 2000 metres d'altitud, que tanca el Bierzo cap al sud. Després de la costosa ascenció per la estreta carretereta vam contemplar una de les millors postals del viatge quan arribàrem a
Santiago de Peñalba, poble típic muntanyés del Bierzo amb les cases de pedra, balconades de madera i teulades de pissarra amb carrers també empedrats. I, de fons, la imponent serralada nevada al sud, i un balcó privilegiat del
Valle del Silencio cap al nord.
Si per alguna cosa és famós este poble és, sense dubte, per tindre una de les esglèsies mossàrabs més antigues i més ben conservades d'Espanya: l
'esglèsia de Santiago, i que formava part d'un monestir fundat per San Genadio entre els anys 931 i 937. I és que aquest sant va viure en el monestir durant molts anys com a ermità i anava tots els dies a orar a una cova en la muntanya que està a uns 2 km. del poble. Nosaltres vam fer el camí que feia aquest sant home i vam arribar a la cova després de baixar i pujar empinades costeres i travessar rius i barrancs on vam fer precioses fotos.
Semblava que el temps no havia passat per aci i ens vam trobar arbres centenaris o, potser, milenaris a la vora dels camins; eren majoritàriament castanyers, roures i noguers. La cova és un lloc de visita, dins de la qual hi ha una capelleta amb la imatge de San Genadio, a qui se li atribueix el nom del
Valle del Silencio. Segons diu la llegenda, San Genadio va fer callar el soroll de l'aigua que queia per aquests barrancs perquè aquest soroll constant pertorbava la seua tranquil·litat en la cerca del silenci espiritual. Així, un dia li va dir a l'aigua:
¡silencio!, i aquesta va desaparéixer clavant-se baix terra i eixint molts metres més avall.
Després, vam tornar cap al poblet per una altra senda i decidirem quedar-se a dinar i tastar el
caldo montañés, un plat de calent típic que duu creïlles, bruc (
brezo) i fesols o mongetes per a agafar forces després de la caminata.
Després de dinar ens vam encaminar cap a una altra vall on vam veure un altre poblat típic muntanyés, com és
Compludo (del llatí
complutum) i els paratges que l'envolten. D'entre les coses curioses que vam veure destacaria, sens dubte,
la Herrería de Compludo, un antic taller de ferro que funcionava mitjançant un molí d'aigua. Part de l'aigua del riu que travessa el poble era desviada per un canal i transportada fins
la herrería, on la deixaven caure sobre el molí que, al moure's per la força de l'aigua feia moure un rodament que permetia treballar el ferro calent.
Des d'alli vam pujar dalt de la muntanya per a contemplar la famosa
Cruz de Ferro, punt destacat del Camí de Santiago. A 1500 metres d'alçària, en el punt més alt de la muntanya que separa la meseta del Bierzo es troba aquest monument, on els pelegrins que arriben de camí a Santiago de Compostela han de depositar la pedra del seu poble d'orige que han dut durant tot el camí. La grandària de la pedra ha d'estar en consonància amb la grandària dels pecats a expiar (hi havia pedres de més de 20 kilos).
Des d'allí es contempla un paisatge imponent, ja que a l'est podem divisar la immensitat de la meseta castellana i a l'oest l'impresionant paisatge del Bierzo amb els
Montes Aquilanos nevats cap al sud i la
Reserva Natural de los Ancares al nord, porta dels
Picos de Europa.
De camí cap a Ponferrada, vam parar en
El Acebo, un altre poblet típicament muntanyés de cases de pedra i madera en el Camí de Santiago, amb una vista impresionant del Bierzo, que ens va fer detindre durant uns minuts, com si es tractara d'un balcó cap al nord. Alli vam contemplar
la Cruz de Acebo, una creu de madera que permet als pelegrins descansar durant una estona abans d'iniciar el descens cap a Ponferrada.
Des d'allí, vam baixar fins a
Molinaseca, una població més grandeta amb l'encant dels pobles de la zona, i on destacava un pont de pedra molt bonic a l'entrada del municipi. És un lloc des d'on es respira tranquil·litat i paciència.
Era ja tard, de vesprada, i la nostra estada al Bierzo arribava a la seua fi, demà hauríem d'eixir de camí cap a Ontinyent i la veritat és que hauríem desitjat quedar-se unes dies més veient altres indrets del Bierzo per a gaudir de la seua bellesa natural i paisajística un poc més.
VALLADOLID. El dilluns, 13 d'abril tocava tornar cap a casa. Així i tot no vam desaprofitar l'oportunitat de visitar una ciutat de camí cap a casa, encara que fóra ràpidament. Així, a mitjan matí arribàvem a la capital castellana. Teníem un parell d'hores per a veure el centre històric de la ciutat i al final ens va donar temps suficient per a veure les coses més rellevants: la plaça de Zorrilla, amb l'edifici de l'acadèmia de cavalleria, d'estil modernista i el casc antic amb la
Plaza Mayor i la façana de l'Ajuntament, la Catedral i diverses esglèsies importants com la de
San Pablo o
San Benito i la famosa façana del Museu d'escultura, barroca, d'estil
Churrigueresco. Una vertadera obra d'art del barroc a Espanya.
Després d'unes hores de camí vam arribar a casa cansats i amb ganes de descansar, però totalment renovats després d'haver gaudit d'unes esplèndides vacances que, sens dubte, recordarem gratament.
